La fantasia és un art abstracte, aquella capacitat de crear que tots guardem amb especial afecte a algun raconet de l’ànima, allà on acudim per endolçar les nostres vides i evadir-nos de la realitat quan pretén ofegar-nos.
La fantasia és nostra, els somnis i les il·lusions ens llancen de cap a la vida. I què és la vida sinó art? Viure és crear.
L’art, aquell concepte que ningú és capaç de definir (i no seré jo qui ho faça), no deixa de ser una ciència d’invetigació multidisciplinar, on la raó treballa de forma constant perquè les sensacions guanyen la partida. I d’aquest treball naix la música, aquella deessa que ningú ha vist ni ha palpat i que a tots ens ha estremit l’ànima. És probable que la música siga l’art més arrelat a l’ésser humà, ja que des que estem al ventre de la mare no deixem d’escoltar aquell batec incessant que produeix el cor, el ritme de la vida.
La música, com a discurs, pot ser fantasia, qui no s’ha vist transportat a altres llocs i èpoques mitjançant la música? Qui no ha imaginat belles històries escoltant grans obres de la literatura musical?
És l’art en general, aleshores, fantasia? O és la fantasia un art?

Sols pretenia volar.

Vaig caure cada vegada i em vaig tornar a alçar perque només tenia un objectiu, volar.
Em vaig llançar, vaig tornar a caure, la gravetat no volia permitir-m’ho però jo sols pensava en enfilar-me cap amunt, veure el món des de lluny i intentar comprendre la immensitat que m’envolta i m’ofega.

VOLER VOLAR.

Vaig viatjar sense poder alçar els peus de terra, vaig conèixer, vaig veure, em vaig bloquejar, seguia volent volar.
Em perd, em perd i no em trobe, em busque, no em trobe, plou, no puc volar.

Si obris la ment, podràs volar.
Si busques i lluites, volaràs.

Consciència.

VOLER VOLAR.

Aferrada busque, em busque, lluite.

Sols pretenia volar…

La vida fluye but i’m not water, my friend.

M’agrada comparar el transcurs de la vida amb els viatges amb tren que surten a les pel•lícules antigues, viatges llarguíssims on els personatges van coneixent gent i canviant-se de vagó.
És el principi bàsic i elemental de qualsevol vida; evolució constant, canvi de companys durant el viatge i com a conseqüència o causa, canvi d’ambient, i a la fi, sempre acabem baixant del tren amb les mateixes persones amb les què hem pujat. Evidentment, és totalment aplicable a la vita! Bella vita uns dies, ramera despediada un altres, però estem ací, sense parar de fluir, pujant i baixant, seguint, lluitant a la fi, patint, gaudint, i no obstant no som conscients de la sort que tenim, busquem més, ens alterem, ens extasiem i sabem que al fi i a la cap, la vida és la reina de les drogues dures. Estem totalment enganxats, ella deicideix i a nosaltres ens encanta.
Qui no te problemes se’ls crea, això han dit tota sa vida els vells del meu carrer, déus de la saviesa de la meua realitat. Se’ls crea perquè la vida vol polèmica i creixem remant a contracorrent, perquè no tenen xispa i a la fi, sense saber-ho, no estan vius, biologia punta.
Canviem de vagó, de tren, de direcció, despentinem-nos al viatge, siga'm lliures i vivim intensament tot allò que se’ns presente.
Per favor, no us dediqueu a observar simplement el paissatge, no deixeu els trens passar.

Interacció!

He arribat al lloc on la dutxa es converteix en una catarsis diària.

No vull viure la vida, vull aferrar-me a ella.

JSMP, MPSJ. Amen.

No sabria dir quantes voltes he participat en converses amb altres músics o melòmans que defenien fermament que l’ofici de músic està infravalorat, que s’ha d’actuar per canviar les coses, per obrir els ulls de la societat i fer que prenga consciència del que suposa ser músic; que necessites una formació independent i prèvia, alguns asseguren que unes aptituds especials (¿?), que son hores de sacrifici i que la música, en el seu sentit més professional, dista moltíssim de les bandes de poble i els grups d’amateurs.
Tinc 21 anys, toque el piano des dels 5, i quan vaig haver de decidir quina carrera estudiar pràcticament no m’ho vaig plantejar, no era capaç de concebre la meua vida sense el piano, les classes de música i els conservatoris. És molt probable que no siga l’ofici de la meua vida, que segurament destacaria més amb una altra història, però m’és igual, sóc capaç de qualsevol sacrifici.
Jo sóc el meu piano, el meu piano sóc jo.
Tota aquesta reflexió deriva d’haver sentit tota classe d’aberracions musicals, de presenciar greus faltes de respecte a l’educació i al saber estar entre el que se suposa que és part de la cúpula musical de una petita societat a la que pertany, encara que no al 100%, ja no.
Estic farta de llegir grans i llargs currículums de merda, de sentir totes les mentides i invencions possibles i de parlar amb actors que improvisen el seu propi passat.
Tan difícil és reconèixer que som simples musics mortals??

Sense títol? No, sense dir el títol.

Jo no pense amb ma mare ni amb la fam del món per a emocionar-me, açò és pura rutina. Encara que no m'avellixca sols llegint he de produïr art.

Voler és poder.

Yes, I can.

Què és art??

“Cossos humans plastificats i exposats com escultures, excrements envasats en llandes pels quals es paguen desenes de milers de dòlars, rostres que se sotmeten al bisturí enfront de les càmeres en truculentes performances, cambres buides on s'encén i s'apaga la llum”. Aquests i alguns més, són la classe d'espectacles sobre els quals neix la mítica pregunta “Què és art?”.
Segons la RAE, la paraula art es defineix com “manifestació de l'activitat humana mitjançant la qual s'expressa una visió personal i desinteressada que interpreta el real o imaginat amb recursos plàstics, lingüístics o sonors”.
A partir d'aquesta definició sembla clar que tot allò que supose un missatge emès d'una forma original i personal amb la intenció de despertar en el receptor un tipus de sentiment o un altre és art. Fins a aquí cap dubte, però el problema sorgeix quan el receptor no és capaç d'entendre el que l'artista emet, heus ací la gran qüestió, des del meu punt de vista i amb el poc que he pogut observar o participar d'art contemporani durant els meus vint anys d'existència, considere que la base de tots els problemes de l'art contemporani resideix en la comunicació entre l'artista i el públic, per això, proposo una sèrie de qüestions a analitzar:
-L'artista queda com un incomprès i moltes vegades és ratllat de boig perquè només ell i un reduït grup de persones són capaces de considerar art el que ell/ella ha creat.
-La majoria del públic queda despagat i critica la labor de creació de l'artista en qüestió perquè no entenen que hi ha d'artístic o original en el que ell ha creat, solen considerar-lo un cara dura, un oportunista i/o potser un boig o dement.
Però on resideix el problema? Qui pot jutjar què i què no és artístic? En quins valors hem de basar-nos per a jutjar l'art? Aquestes són les respostes, que a la meva manera de veure, la societat ha d'intentar ser capaç de trobar. Amb el problema de la incomprensió de l'art, trobem, com en la majoria d'aspectes de la vida, una bipartició clara de la societat, aquells que donen suport a l'artista per la seva originalitat i la seva espontània forma de mostrar les coses, i d'altra banda , els que critiquen a l'artista per “fer ximpleries” i creure's un creador, quan el que ell fa “és capaç de fer-lo un nen de tres anys” i símils de gran semblança.
Una vegada produïda aquesta bipartició davant l'obra d'art en concret, els primers qualifiquen als segons d’incultes o de tancats de ment, de no ser capaços de veure més enllà del que se'ls ha ensenyat a veure, de no obrir-se a les noves idees i nous corrents de pensament i d'estancar-se i no ajudar que l'art, i la societat en si, progressen; d'altra banda, els segons critiquen als primers per ser uns oportunistes, per anar de “progres” i “culturetes” per la vida, per fer qualsevol ximpleria i considerar-la art, i en fi, per eixir dels límits marcats.
Jo no sóc capaç d'afirmar quin dels dos grups té la raó o la veritat absoluta però sí de posicionar-me en contra o a favor d'un o altre. Des del meu punt de vista la vida en si mateixa és evolució, i per tant, l'art com part de la vida que representa ha d'estar en constant evolució, allò que s'estanca i no progressa, és a la meua manera de veure, exigent he de reconèixer, una cosa deteriorada i en desús, la vida i l'art han de caminar, han d'anar més enllà dels límits marcats, innovar i augmentar l'originalitat en els seus nous productes i creacions.
Com estudiant de música que sóc, he tingut l'oportunitat d'estudiar i analitzar composicions musicals de diferents períodes i contextualitzades en diferents èpoques i llocs de la història, gràcies a això he pogut veure que, d'una forma lenta o precipitada, la música, com art en si mateixa, ha anat evolucionant, progressant, desenvolupant els elements que ja tenia i adquirint i inventant altres nous. Personalment, em fa ràbia i em molesta quan la gent critica un tipus d'art en concret, em sembla una falta de respecte per a qui ho ha creat, et pot agradar o no, però és una creació que a tu no se't ha ocorregut fer i encara que només sigui per l'originalitat de la idea o per la innovació en la matèria, deurien guardar un respecte i no recórrer a paraules que ho descalifiquen o rebutjos absoluts.
En conclusió, em fa l'efecte que encara queda molt per a arribar a un consens adequat entre innovadors i aquells que estan ancorats a la tradició, si és que algun dia arribem a entendre'ns. Però si m'agradaria remarcar, que perquè l'art i la vida en general puguin evolucionar i augmentar el ritme dels seus passos dia a dia, cal proporcionar una educació artística general i bàsica a la societat, tot el món sap sumar i restar, escriure i llegir, però pocs són capaços de reconèixer el mèrit i la labor d'una obra d'art; aquesta situació, és a la meva manera de veure, impulsada per una falta de formació i educació general sobre la matèria en concret.